La filosofia social i política de denis de rougemont. personalisme i federalisme integral

Tesis doctoral de Joan Alfred Martínez Seguí

Resum dels principals punts de la tesi: primera. L¿amplitud dels quefers intel¿lectuals del nostre autor el qualifica, no a mode de lletraferit polifacétic, sinó molt més enllí . Hom s¿aventura a connotar-lo d¿auténtic humanista del segle xx, en el sentit clí ssic de la paraula. Car no fou tampoc un filí²sof tout court, ans, més aí¯na, un pensador multidisciplinar. Si l¿acotament de la tasca investigadora ens ha dut a centrar-nos en tot allí² referent a la filosofia moral, social, política i fins i tot jurídica, així² no és obstacle per a negligir la riquesa de continguts del pensar rougemontií . A saber, assaig i creació literí ria i í dhuc algun llibret per a composicions musicals, antropología filosí²fica, metafísica, epistemología, filosofia de les religions lligada al dií leg entre cultures, ecología política… segona. La varietat de matisos i recerques prí²pies de rougemont, no obsten a la integració del conjunt de les matéries tractades dins d¿una perspectiva global no sistemí tica, deutora en gran mesura de les idees de p.-J. Proudhon. és el métode dialéctic de l¿antiní²mia constructiva en dií leg permanent, una paradoxa bastida amb arguments a contrario. Es tracta doncs d¿un enfocament relacional de la realitat humana, basat en la raonabilitat prí ctica i oposat a qualsevol mena de sistema racionalista i formal, clos en si mateix, en especial a l¿idealisme hegelií  amb les seues derivacions i al cientisme positivista. Tanmateix, seria erroni deduir d¿ací una organicitat metodolí²gica indestriable que ofuscara les parts en el tot. Tal perill es conjura amb éxit des d¿una doble acció complementí ria: 1) la percepció clara del conflicte antiní²mic a tall d¿una diní mica entre l¿u i el divers, entre la unitat i la pluralitat, valors tots dos essencials. 2) la lectura hermenéutica circular de la globalitat de l¿obra que, nogensmenys, incideix d¿igual manera en l¿autonomia de cadascun dels seus nivells. tercera. D¿ení§í  els anys trenta fins a la seua mort, el personalisme comunitari rau, a bastaní§a, com la filosofia matriu i mai abandonada des de la qual rougemont construiria la visió del món que li és singular, fermament arrelada en una sensibilitat existencial emanada del protestantisme d¿inspiració calvinista. D¿ahí que, des d¿una actitud de pessimisme actiu, es mostre bastant menys apropat al plantejament d¿una renovellada cristiandat, des l¿autonomia d¿allí² temporal, proposada pel neotomista catí²lic jacques maritain i, en contrast, molt més acostat a la nova civilització secularitzada buscada per emmanuel mounier, í§o és, a una societat plural d¿hí²mens lliures i responsables, on la primacia d¿allí² espiritual guie a cristians i no creients. tanmateix, a pesar d¿aquesta coheréncia exemplar en les idees, expressada també en un engatjament civicopolític conseqí¼ent, la seua figura no es va lliurar de greus atacs i difamacions enmig de les freqí¼ents controvérsies intel¿lectuals i vaivens ideolí²gics que farciren el passat segle. Així, pel que fa a l¿última década del període d¿entreguerres, un sector historiogrí fic minoritari l¿ha acusat, amb el conjunt de jóvens personalistes, de col¿laborar al deteriorament de les ja de per si afeblides institucions democrí tiques amb l¿ús d¿un llenguatge contestatari, prí²xim a l¿usat pel feixisme. Aquesta reprobació és difícilment sostenible, com hem demostrat, a resultes tant dels seus nombrosos compromisos mantinguts, al llarg d¿aquells anys, en favor de les llibertats i en contra de les hegemonies autorití ries, com de la labor cabdal de regeneració democrí tica que l¿ideari personalista propicií  després de 1945. També, durant la segona postguera fins a darreries dels seixanta, el comunisme ensems a l¿esquerra neutralista i filocomunista, mounier i esprit inclosos, l¿acusaren, junt a la resta de membres del federalisme integral, d¿atlantista i asservit als interessos nord-americans en raó del seu recolzament decidit a l¿europeisme. Fins i tot, després del maig de 1968 i de l¿espant pel descobriment del gulag soviétic que, per fi, va permetre ultrapassar els entrebancs per a la generalització del discurs antitotalitari a occident, el gir de rougemont cap a l¿ecología política i el dií leg amb la contracultura d¿esquerra, en especial amb el sector més preocupat per la recreació de la dimensió comunití ria del vincle social, li causí  el menysteniment i les injúries més ferotges per part del neoconservadorisme liberal naixent. quarta. A la base d¿aquesta antropología integral no reduccionista, que abraí§a totes les dimensions d¿allí² social (política, economia, ética i ecología), hom troba una profunda metafísica cristiana d¿arrelam protestant. és l¿ombra teolí²gica de karl barth, repristinadora de l¿impuls primigeni de la reforma, la que s¿entreveu poderosament en aquesta aprehensió de la humanitat de déu, que irradia, de baix cap a dalt, la totalitat del pensar rougemontií . és així que l¿opció fonamental del nostre autor seria, ben cert, la d¿un humanisme dimanat de jesucrist i, í dhuc, del misteri trinitari cristií ; expressió de la unió en la diversitat possibilitada per l¿amor, sense fusió ni separació, ni molt menys subordinació. no obstant, per a rougemont, aquest humanisme de base cristiana cal que estiga en comunicació dialí²gica amb l¿altre humanisme occidental, el sorgit de la modernitat, el qual, perí², seria parcialment rebutjat pel que fa a les notes d¿individualisme i racionalisme que l¿acompanyen. Puix el filí²sof neuchí¢telés, d¿acord amb el conjunt del personalisme, alimenta una aspiració sincera a refer el renaixement, com deia e. Mounier, a esmenar els déficits i els errors detectats al si de la tradició cultural moderna sense renunciar als seus assoliments obvis. Per així² mateix, el seu pensament esdevé una resposta a tenir en compte pel que fa a la constatació dels fracassos i les mancances palesats per la dialéctica de la il¿lustració. cinquena. La dignitat de la persona humana, lliure i responsable davant la comunitat, junt a la diní mica antiní²mica de la unitat en la diversitat, conformen una estructura antropolí²gica bí sica, la qual es tradueix d¿immediat en una exigéncia moral: la urgéncia de la seua garantia a través d¿una comuna mesura humana o mínim comú d¿ética pública. D¿aquesta manera, atenent al jusnaturalisme formal o deontolí²gic formulat per barth en termes teolí²gics i traslladat per rougemont a l¿í mbit filosí²fic, aquesta ética objectiva de caire minimalista, acordada des del dií leg entre les diferents étiques de mí xims presents en la societat civil (religions, cultures, filosofies de vida…), Constitueix un dret natural humí  de contingut histí²ric i variable. A la fi, aquesta comuna mesura humana, cridada a alimentar un prolífic civisme ciutadí , serveix de legitimació per a dotar els drets humans d¿una fonamentació universal i, a més a més, constitueix l¿element axiolí²gic ineludible que el contracte polític ha de tenir en compte a l¿hora de vertebrar un estat democrí tic de dret. sisena. El federalisme integral, des de la separació entre societat civil i estat, es mostra com una concepció global de l¿activitat humana i, en concret, de les relacions públiques, amb un sentit extens de la política, abarcant-hi, de forma complementí ria, tant una dimensió publicosocial com una dimensió publicoestatal. Així, la filosofia política federalista, emanada del personalisme i no mancada d¿inspiració helvética, es defineix en rougemont a tall d¿un contractualisme cooperatiu, el qual, segons ell, troba les seues arrels histí²riques en la tradició democratitzadora i llibertí ria de la modernitat. enfrontada doncs, dins d¿un esquema dual, a l¿altra tradició política moderna, la unití ria que de maquiavel i bodin condueix a l¿estat-nació, al nacionalisme i, a la fi, al totalitarisme, aqueixa primera línia de pensament, regida per la meta d¿organització de les llibertats humanes, es remuntaria a l¿institucionalisme republicí  d¿encuny renaixentista, culminat amb l¿obra del calvinista althusius. Qui, en trí nsit entre el comiat a l¿organicisme medieval i l¿anunci del liberalisme posterior, va formular un primer federalisme. Així mateix, hereu d¿aquest en el context del segle xx, el federalisme integral d¿arrel personalista postula, per mitjí  de la política, la necessí ria transformació de la raó d¿estat, dels fins uniformitzadors excloents a l¿interior i de conquesta cap a l¿exterior, en uns fins cívics de la persona. I, per tant, s¿ubica, a títol de tercera via, entre el liberalisme individualista i el socialisme col¿lectivista. setena. La relació federativa s¿entén a mode d¿una comunitat de comunitats orgí niques i, a la vegada, autí²nomes, on cadascuna d¿elles s¿estructura en una democrí cia de la participació civicopolítica i de la previsió socioeconí²mica (en pro d¿un mínim social garantit). Sota l¿influx autogestionari de proudhon, l¿organització política d¿inspiració federal es vertebra de baix cap a dalt, a través d¿una espécie de teoria de conjunts, més o menys concéntrics. Aquests cercles d¿articulació de la convivéncia humana, que també connoten una identificació comunití ria del vincle social, creen la xarxa d¿una democrí cia ascendent, la qual, progressivament, va eixamplant-se de l¿espai local i regional al continental, passant per l¿estatal, fins aplegar al mundial. En tot cas, la regió, definida alhora per criteris socioeconí²mics i etnicoculturals, és concebuda com a ens principal de participació civicopolítica. huitena. El contractualisme cooperatiu rougemontií  estí  sustentat en els quatre principis bí sics que destil¿la la tradició federalista, és a dir, autonomia, cooperació-solidaritat, participació i subsidiarietat. és per així² que tal fonamentació porta a esbossar una auténtica democrí cia substantiva, superadora del model democrí tic formal del liberalisme clí ssic. Es tracta de la suma, en interacció complementí ria, entre una democrí cia liberal i representativa i una democrí cia participativa. Fet que produeix el resultat de dividir i distribuir en major mesura els poders, així com de difondre les iniciatives i els controls, més enllí  del quadre institucional i vertical de l¿estat en direcció cap a la societat civil d¿estructura horitzontal, la qual cosa redunda en benefici d¿uns ciutadans i uns grups socials que veuen augmentada la responsabilitat sobre el seu futur. novena. El federalisme integral, arran de l¿instrument metodolí²gic que li proporciona l¿hermenéutica fenomenolí²gica, planteja un paradigma identitari basat en el pluralisme de fidelitats o pluripertinení§a a distintes comunitats de sentit, més o manco concéntriques. Rebutja, així, qualsevol tipus de monisme etnocéntric, reductor de la condició humana, i, en especial, el del nacionalista. Perí² també s¿allunya de tota fragmentació atomitzadora que, des del relativisme cultural, vulga legitimar alguna mena de discurs multiculturalista de caire formal, el qual, en darrera instí ncia, aplega a legitimar el comunitarisme clos. En oposició a un cosmopolitisme abstracte i racionalista d¿origen il¿lustrat, rougemont opta per un altre discurs universalista que, tanmateix, manté el seu arrelament a les realitats concretes viscudes per la persona. Heus ací una voluntat de recerca constant de la comunió humana, mitjaní§ant la tensió flexible entre la unitat i la diversitat. és a dir, una mateixa i sola actitud espiritual comuna que es repeteix i travessa de forma similar els diferents nivells del pensament rougemontií : des de l¿antropología personalista i la política federalista fins al foment pioner de l¿ecumenisme cristií  i el dií leg de les cultures, disseny inicial d¿allí² que hui es coneix com a dií leg intercultural. desena. A tall de darrera aportació rougemontiana, hom evidencia, a primeries de la década de 1970, la confecció d¿una ecología política d¿empremta personalista, col¿laborant així en la novedosa naixení§a de l¿ecoética contemporí nia. Prí²xim a l¿ecologisme humanista d¿e. F. Schumacher, l¿ecologisme personalista de rougemont constitueix una resisténcia contra la civilització industrial moderna, contra la tecnocrí cia estatalista i el gegantisme quantitatiu macroeconí²mic i, al remat, contra llur violéncia destructiva de l¿equilibri mediambiental i de l¿hí bitat natural de la persona. Hi ha ací una crida a la responsabilitat solidí ria i al cultiu d¿unes millors condicions qualitatives per a la vida humana, que, irremissiblement, passen per la revalorització d¿allí² petit i frugal. sobre aquestes perspectives, promotores d¿un desenvolupament sostenible, s¿engendra un patró socioeconí²mic rougemontií  de caire autogestionari, ecoregionalista i federalista, ben allunyat del neoliberalisme imperant a hores d¿ara. I d¿ahí, el requeriment a la unitat d¿acció entre els moviments ecologistes, regionalistes i federalistes europeus. Ja que tots tres es troben lligats, orgí nicament, com a refús a un món d¿opressions uniformitzadores. onzena. El reiterat taranní  utí²pic de l¿obra de denis de rougemont rau en l¿ús de la raó prí ctica en benefici de la revisió crítica de la utopia moderna. Puix, en defugir l¿idealisme irrealitzable d¿empremta platí²nica, s¿acull a un tipus d¿utopia caracteritzat per l¿adopció d¿una teleología realista, crítica i humanista. Realista, perqué, des d¿una consciéncia temporal reflexiva, s¿arrela en la histí²ria i compta amb els coneixements prospectius de les ciéncies (en qí¼estions com la demografia, l¿ecología…). Crítica, perqué es fonamenta en un coneixement prudencial i raonable de trets étics. I humanista, perqué, incloent-hi la dimensió afectiva dels sentiments, estí  oberta a la prospecció intuí¯tiva d¿un futur progressivament més alliberador o emancipador de la condició humana. tal raó prí ctica d¿empremta utí²pica s¿erigeix a mode d¿una prospectiva personalista del subjecte humí  immers en la histí²ria. Consegí¼entment, la política esdevé l¿instrument privilegiat d¿aqueixa prospectiva envers la satisfacció de majors quotes de llibertat i justícia per a tota la humanitat. dotzena. El nucli identitari més genuí de l¿europeí¯tat, fornit per la suma histí²rica d¿infinitud d¿esforí§os personals i comunitaris, es conté en aqueixos dos valors objectius que defineixen per ells mateixos l¿heréncia cultural d¿europa: d¿una banda, l¿home de la contradicció, í§o és, l¿home relacional, i d¿altra banda, el dií leg entre l¿u i el divers, entre la necessitat d¿unió i de pluralisme. En resum, per a rougemont, l¿orientació histí²rica de la cultura europea tendeix cap a l¿articulació d¿un cosmopolitisme pluralista i arrelat en la realitat concreta. Així mateix, l¿europeí¯tat, com a memí²ria cultural i font de valors teleolí²gics per a bastir l¿avenir, requereix, segons ell, un correlatiu europeisme polític. Aquest últim apareix a mode de culminació i garantia de la cultura europea que l¿ha afaií§onat en el seu naixement. per a evitar qualsevol acusació d¿eurocentrisme, al fil del que diem, el pensador neuchí¢telés remarca la vocació universal i universalitzant de la cultura europea i del federalisme que li és propi. Actitud que, oposada a l¿unilateralisme actual de la teoria realista neoconservadora en relacions internacionals, resta ben lluny de cap pruí¯ja neoimperialista. I, per tant, respon, més bé, a un discurs vertebrador de la societat internacional, no sols europea sinó també mundial, que busca fonamentar-se en el dret i en institucions multilaterals de cooperació, obertes a una creixent xarxa de poders supranacionals multinivell. en fi, malgrat l¿anhel constant de l¿autor suís d¿ampliar el procés d¿integració europea cap als paí¯sos de l¿est, una vegada se superara l¿impasse de la guerra freda, caldria apuntar, en tot cas, una objecció a la seua idea d¿europa: la perspectiva en excés occidentalista amb la qual aborda la seua conceptuació. L¿extensió oriental del continent, l¿aportació cultural eslava i bizantina, roman en un silenci marginal, difícilment justificable. tretzena. A hores d¿ara, els escrits rougemontians, més enllí  del quadre de coordenades histí²riques en qué foren concebuts, gaudeixen d¿un valor allií§onador per a fecundar una postmodernitat humanista i resistent antagí²nica d¿aquella més popularitzada que se sol associar amb un pensament feble i nihilista. La seua contemporaneí¯tat és palpable en considerar la realitat de molts problemes hodierns ja tractats, o almenys ataí¼llats, al seu si, com ara: la fonamentació universalista dels drets humans i la conformació d¿uns drets de tercera generació; el dií leg entre cultures i religions, així com l¿impuls de l¿ecumenisme cristií ; la crisi de l¿estat-nació tant a nivell supraestatal com infraestatal; la importí ncia del fet cultural per a la delimitació d¿una unió política europea més immediata, perí² dirigida cap a un horitzó mundial; o, per últim, el repte ecolí²gic al creixement econí²mic. En darrer terme, també s¿ha d¿emfasitzar que la llavor sembrada pels diferents representants del federalisme integral, i no sols per rougemont, ha tingut, com a un dels seus fruits, l¿aparició d¿una vertadera escola de pensament, sovint difuminada, perí² exemplificada per la no gens desconsiderable xarxa d¿institucions académiques i cultures creades.

Datos académicos de la tesis doctoral «La filosofia social i política de denis de rougemont. personalisme i federalisme integral«

• Título de la tesis:  La filosofia social i política de denis de rougemont. personalisme i federalisme integral
• Autor:  Joan Alfred Martínez Seguí
• Universidad:  Universitat de valéncia (estudi general)
• Fecha de lectura de la tesis:  13/02/2009

Dirección y tribunal

• Director de la tesis
  • August Monzon Arazo
• Tribunal
  • Presidente del tribunal: isidre Molas batllori
  • attilio Danese (vocal)
  • ernesto Vidal gil (vocal)
  • emilia Bea pérez (vocal)